Repassava el document A Competitive Compass for the EU, que s’ha filtrat i circula per xarxes, abans de la seva aprovació. Aquestes poques pàgines són la reacció de la nova Comissió Europea a les propostes de Draghi i Letta (les quals varen ser fetes davant de la dramàtica situació que el continent viu quan es compara amb els Estats Units i la Xina). El document és també el full de ruta per a la nova Comissió cara als propers cinc anys.
Repassava el document i pensava: “No servirà de res”. Us explico el motiu que em portava a aquesta reflexió tan negativa. És el següent: En el fons, el nostre problema no és de mercats més o menys unificats, d’inversió en I+D, de creació i creixement d’empreses tecnològiques, de més o menys regulació, del preu de l’energia o de si permetem o no el moviment de béns, serveis i coneixement, entre moltes altres coses. En la base de tot això (que, per suposat, s’ha de solucionar), com a causa, hi ha la nostra cultura, la nostra manera de ser.
Tracto d’explicar-me. Resumeixo el meu argument amb aquesta frase: “La regulació no és el problema, el problema és la nostra voluntat de regular”.
El món actual (diria que sempre ha estat així, però no em vull estendre en el tema) es regeix per unes ganes constants de fer coses. De provar, d’experimentar, d’innovar, de trencar paradigmes i proposar-ne de nous… Aquesta forta resolució no és pas l’individualisme que des de sempre ens han dit que definia la cultura americana. De fet, aquest procés creatiu es duu a terme i els seus resultats s’assoleixen per la participació d’una gran part de les societats que avui imposen aquesta manera de ser global, els Estats Units i Xina.
És obvi que en el planeta ben pla, comunicat i connectat actual, el ritme que marquen els líders de la carrera influeix en els que van darrera. Abandonar o anar més lents són opcions que molta gent, a títol individual considera. Però col·lectivament no són admissibles, ja que influiran en generacions futures.
Aquí a Europa, les persones tenim virtuts, per suposat. Però també defectes. O millor dit, maneres de pensar que ara ens afecten col·lectivament. No sé els motius però és com si haguéssim perdut l’ànsia creadora. Socialment ens hem decantat per mirar i discutir altres elements de la vida. Hem adoptat una cultura que, per ella mateixa no és pas dolenta, però que posada en el context global, ens està passant factura.
I per canviar les coses, tal com volen Draghi, Letta i la Comissió, no n’hi haurà prou amb accions per ajudar a fer. Caldrà també conduir la voluntat col·lectiva cap a voler fer i crear i premiar aquestes actituds.
