Ahir va ser un dia intens al Parlament Europeu. El Consell i el Parlament varen aprovar la Net-Zero Industry Act i també l’estratègia Industrial Carbon Management.
Parlant de CO2, Europa deixa ben clar que la captura, emmagatzematge i ús del CO2 és la gran aposta per a les properes dècades. De fet, ho és també dels Estats Units. Allà, el Departament d’Energia té el Carbon Capture Demonstration Projects Program, que es centra en tecnologies i infraestructures de captura, transport i emmagatzematge de carboni que es puguin replicar i desplegar fàcilment a les centrals elèctriques d’energia fòssil i a les principals fonts industrials de CO2, com ara el ciment, el paper, el ferro i l’acer, i també algunes instal·lacions de producció de productes químics.
En els acords adoptats ahir, Consell i Parlament Europeus diuen que l’any 2030 el nostre continent hauria d’haver guardat a sota terra uns 50 milions de tones de CO2. L’any 2040, la quantitat ja hauria d’arribar a 280 milions de tones. I a 450 milions de tones l’any 2050.
De fet, ja hi ha camí fet i països que lideren aquest nou escenari. Per exemple, Dinamarca ha aprovat un pla que destina 3.500 milions d’euros durant 15 anys a projectes de captura i emmagatzematge de CO2, veient els jaciments esgotats de petroli i gas del mar del Nord com a dipòsits adients per guardar el CO2. Noruega és també activa. A meitats de 2023 concedia una llicència a les empreses Sval Energi, Neptune i Storegga, per fer un magatzem marí subterrani a la zona de Sleipner, situada a uns 200 quilòmetres de la costa. La notícia remarcava el que també veu Dinamarca: que el Mar del Nord té el potencial per ser un hub d’emmagatzematge de CO2, degut a la seva geologia i ubicació geogràfica, propera al mercat.
Però, tot això… amb quins objectius? La resposta és la següent: Aquesta immensa quantitat de CO2 s’haurà retirat de l’atmosfera, sent un element de lluita contra el canvi climàtic. Però, a més, el CO2 guardat servirà per moltes diverses aplicacions, entre d’altres, per produir combustibles sostenibles. Els pilars de l’estratègia europea són: 1) Captura de CO2 per emmagatzemar, 2) Captura de CO2 per a ser aplicat a diversos usos (productes sintètics i químics o nous combustibles) i 3) Eliminar CO2 directament de l’atmosfera.
Aquesta darrera opció, la captura directa, és també una opció universal. L’agost de l’any passat, el Departament d’Energia dels Estats Units anunciava una inversió de 1.200 milions de dòlars per les dues primeres instal·lacions, una a Texas i l’altra a Louisiana, usant tecnologies anomenades DAC o Direct Air Capture. La intenció és arribar a tenir 4 instal·lacions DAC als Estats Units. Quatre hubs d’aquest tipus, cadascun dels quals pugui absorbir i emmagatzemar una enorme quantitat de CO2: 1 milió de tones cada any. Segons l’Agència Internacional de l’Energia, actualment, hi ha unes 130 plantes de DAC que s’estan desenvolupant a tot el món. D’elles, 27 ja estan en marxa i 18 acabades. Totes són de petita escala, amb una capacitat d’eliminació de CO2 total actual d’unes 11.000 tones per any. Les dues plantes americanes anunciades es situen doncs en una escala i dimensió completament diferents.
Europa recorda que aquesta aposta per capturar, guardar i usar CO2 requerirà molta energia, la qual haurà de ser neta. Per tant, el continent (països i regions) tenen un repte associat: desplegar amb força les energies renovables.
De fet, aquesta aposta suposarà crear un món econòmic totalment nou, amb empreses fabricants i instal·ladores de tecnologia de captura en els processos productius, amb un nou (enorme) sector dedicat al transport de CO2 (amb canonades, camions i trens circulant pel territori, connectant polígons industrials i dipòsits), empreses promotores i gestores de dipòsits geològics i empreses i startups que definiran nous usos a partir del CO2 capturat.
L’estratègia europea aprovada ahir resumeix aquest nou món econòmic amb la gràfica següent:
Aquesta estratègia europea podrà no agradar a tothom. Però sens dubte, ara ja és una obligació per als diversos governs estatals i regionals (si no volen empobrir els seus territoris), un gran repte per a les nostres actuals empreses i una gran oportunitat per a emprenedors i empreses futures, que definiran un mercat totalment nou, amb noves cadenes de valor, nous sectors.
La captura de CO2 ha de sincronitzar-se acuradament amb el creixement suficient (per mi, previ) de les renovables. La espasa de Dàmocles que penjaran els productors de fòssils amb la excusa de que una no renovable esdevingui, es un fet.
Totalment d’acord Carles. A Europa ho tenen clar. Aquí… ens costa una mica més veure-ho 🙁
Ho sé. Però portem ja una colla d’experiències legislatives gens reeixides de la UE, que realment arrelen en els governs del paisos que en formen part. Aquesta distància, per molts, infinita, entre “polítics pensants”, segurament amb les millors intencions, però amb masses interessos creats com a Unió i com països, i les empreses i persones que han de treballar dia a dia amb les seves decisions, ens porta al pitjor escenari: la INACCIÓ. I per tant, a ser avançats per tot quisqui. Abraçada!
Abraçada Carles!