Per delegació del Director General d’Indústria, Oriol Alcoba, aquest dilluns passat vaig ser a FENIN, la Federació Espanyola d’Empreses de Tecnologia Sanitaria, per parlar de la política industrial i, més en concret, del Pacte Nacional per a la Indústria. Us deixo aquí la ponència que els vaig fer. Parla del marc de referència que actualment guia la definició de polítiques de suport a l’empresa.
Aquest mes de juliol es va produir un debat a les xarxes entre dos economistes. D’una banda, el doctor en Economia Noah Smith, un periodista i comentarista nord-americà que escriu sobre economia i actualitat. Ha escrit durant anys per Bloomberg. En el context americà, se’l considera “esquerrà” atès que és favorable a la intervenció pública, en molts diversos àmbits, entre ells, la política industrial. De fet, ell defensa que l’actual suport a la política industrial suposa un nou paradigma econòmic.
A l’altre costat del debat hi havia en Christian Odendahl. És l’editor europeu de la revista The Economist, com sabem, una publicació de perfil liberal, poc favorable a la intervenció pública a l’economia. El debat es va generar arrel un article que en Christian havia escrit. En ell deia que hi havia una competició de despesa pública orientada a la indústria. I recordava que l’administració Biden ha compromès el 5% del PIB USA per aquesta finalitat. Es referia també a Europa, que ha perfilat les regles dels ajuts d’estat per permetre que els països puguin gastar més. Tot això en resposta a estratègies Made in Xina i Made in India. Recordava així mateix quins eren els quatre arguments que els defensors de la re-industrialització promulguen: 1) Els treballs industrials són de més qualitat. 2) la indústria és un motor d’innovació i creixement. 3) es necessita la indústria per fer la transició verda i finalment, 4) la indústria proporciona seguretat i béns estratègics. En el seu llarg escrit, posava en dubte tots aquests beneficis i deia que les noves polítiques industrials suposarien haver malgastat trilions de dòlars. Es referia al “deliri global de la fabricació”.
En Noah va respondre dient que el liberalisme i el seu lliure comerç havien creat el major competidor econòmic global que els Estats Units mai han tingut. En Noah defensa la nova política industrial i diu que l’objectiu principal de la re-industrialització no és recuperar la mà d’obra industrial. Els objectius estratègics principals que avui porten a donar suport a la indústria són principalment tres: 1) la transició verda, amb la descarbonització, 2) la competició global amb Xina i 3) assegurar les cadenes de subministrament. Però n’hi ha més atès que ell veu també arguments purament econòmics:
- Parla dels beneficis de la clusterització
- també dels valors que deriven d’economies més complexes
- de l’efecte multiplicador (la fabricació avançada genera activitat en altres sectors relacionats)
- i finalment, de l’augment de la productivitat.
Simplificant molt, el debat anterior està entre, per un costat, els partidaris d’un món obert i global, sense barreres a la circulació de mercaderies (per exemple, els aranzels a la importació, una de les eines típiques de les antigues polítiques industrials). Per altre costat, aquells que consideren que cal pensar en unes accions locals que enforteixin les regions i països i no els facin estratègicament tan dependents de fets i països allunyats. Unes accions locals per les quals es necessiten unes eines i uns programes actualitzats al moment actual. Al món, avui (segurament per algunes dècades que venen) guanyen aquests segons.
La major part dels experts diuen que actualment “el debat no és sobre si s’ha d’intervenir o no, sinó sobre com s’ha d’intervenir”. És el context macro que tenim i tindrem durant temps. Hi ha qui diu que la política industrial és un pèndol i que si mirem la història veurem les seves oscil·lacions.
En els anys 50 i 60 del segle passat, el consens Keynesià va permetre unes decidides polítiques industrials europees i americanes, les quals ara mateix molt pocs poden recordar.
Més tard, l’arribada de Reagan i Thatcher eren senyals de nous temps. El pèndol havia anat a l’altre costat. Durant dècades, varen florir la desregularització i les privatitzacions i es varen eliminar barreres al lliure comerç.
Però dues grans crisis globals, la financera del 2008 i la de la Covid (afegint-hi la guerra d’Ucraïna), fan moure de nou el pèndol, anant a un nou canvi de cicle que ja havia començat en els anys 90.
Resumint, avui les macro-polítiques globals tenen la política industrial en el centre. I els països hi dediquen quantitats econòmiques astronòmiques. A vegades amb un destí incert. Un editorial recent de Bloomberg deia que la Xina, malgrat haver dedicat més de 300.000 milions a la seva indústria dels semiconductors, encara n’importa el 80%
Com el context global ens influeix localment
Vull remarcar una idea coneguda però que a vegades ens passa desapercebuda: Les polítiques industrials locals no són -en general- lliures. En el món occidental, regions i països porten a la pràctica allò que han decidit les administracions americana i europea. Les polítiques són doncs com un embut. Al principi hi ha aquestes macro-directrius, les quals cauen en cascada fins arribar a la concreció regional, que està al final de tot. No hi ha (massa) marge de maniobra fora de les macrodecisions que han arribat des de dalt.
Faig esment ràpid a les principals mesures de l’administració Biden:
- Just un mes després d’arribar a la Presidència, el nou govern va publicar una Ordre Executiva orientada a enfortir la resiliència de les cadenes de subministrament americanes.
- Quatre mesos després es va publicar un informe complement de l’anterior Ordre que era una crida en favor de la política industrial. Es centrava en 4 cadenes de subministrament: Semiconductors, bateries, minerals i materials crítics i sector farmacèutic.
- A meitats de 2022, es publica el Pla Biden-Harris per revitalitzar la indústria americana i per assegurar les cadenes de subministrament essencials, que són, en el seu cas: el subministrament energètic industrial, el transport industrial, l’ecosistema de productes d’alimentació, la salut pública i la preparació biològica industrial, les tecnologies d’informació i comunicació i la base industrial de defensa
- Finalment, el mateix 2022 es varen aprovar les 3 lleis que són les peces centrals de les polítiques industrials dels USA: 1) The Infrastructure Investment and Jobs Act (IIJA). 2) The Inflation Reduction Act (IRA). 3) The CHIPs and Science Act.
Aquesta política intervencionista americana és una resposta a la que la Xina porta fent des de fa dècades. Xina és la causa última de tot el que estem fent en polítiques industrials al món occidental. De fet, aquest passat estiu, l’administració Biden ha adoptat mesures per restringir inversions americanes a l’estranger, pensant en especial en aquell país. Però és que en el mateix moment, la Xina imposava controls a l’exportació de gal·li i germani, dos minerals crítics per a la fabricació de semiconductors i altres productes d’alta tecnologia. El model del capitalisme d’estat de Xina es basa precisament en molta intervenció i planificació estatal d’una banda i en empresa privada de l’altra. Els objectius actuals del país són reduir la seva dependència tecnològica i convertir-se en el líder en fabricació avançada. La seva actual estratègia industrial (Made in China 2025) focalitza en 10 sectors.
Europa s’ha sumat també a aquest major proteccionisme. No quedava més remei. Remarco algunes mesures recents:
- El setembre del 2017, la Comissió presenta una Comunicació que subratlla el paper essencial de la indústria com a motor de creixement, ocupació i innovació
- Un mes més tard, s’inicia l’Aliança Europea de Bateries. El seu objectiu es crear en el continent una cadena completa de subministrament en aquest camp.
- El 2018 s’estableix el Fòrum Estratègic per a Projectes d’Interès Comú. Pretenia identificar cadenes de valor d’importància estratègica per Europa.
- Relacionat amb aquest fòrum, poc després es va crear la Iniciativa Cadenes de Valor Estratègiques. Europa considera les següents cadenes de valor essencials: Vehicles nets, autònoms i connectats, bateries, una indústria de baixes emissions, les tecnologies de l’hidrogen, la Internet de les coses industrial, la ciberseguretat, smart health, la microelectrònica i, finalment, la computació d’altes prestacions.
- El 10 de març de 2020 la Comissió publica la seva estratègia industrial. És quasi còmic el dia que va triar atès que 24 hores més tard, l’OMS declarava la pandèmia de COVID-19, la qual ha capgirat el món i ha fet veure la necessitat d’unes noves polítiques industrials. Per això, el maig de 2021 la Comissió presenta l’Estratègia Industrial actualitzada. Aquesta nova versió remarca 14 ecosistemes industrials.
- També, per recuperar-se de la recessió provocada per la pandèmia, implanta el pla de 750.000M€, que focalitza en transició verda i digital.
- El 2022, arriba la Chips Act, que vol mobilitzar 43.000 M€ per als semiconductors. Pretén crear una base industrial que ens porti a duplicar la quota de mercat mundial de la UE en l’àmbit dels semiconductors, passant de l’actual 10% al 20%.
- Hi ha també la llei de matèries primeres crítiques o Critical Raw Materials Act
- Aquest 2023 s’ha publicat el Pla Industrial del Pacte Verd
- Finalment, fa ben poc, Europa ha presentat una eina proteccionista: la seva Estratègia de Seguretat Econòmica, que pretén minimitzar riscos en els fluxos econòmics en l’actual context geopolític.
La nostra indústria
Aquest és el context en el que vivim i que ens serveix de referència. A Europa, cada país, estat i regió trasllada aquestes directrius que venen de Brussel·les a la seva realitat. Per fer aquesta adaptació de les macro-directrius, els territoris han de conèixer molt bé la realitat del sector industrial propi i dissenyar accions que hi adaptin i aprofitin aquestes oportunitats i obligacions que venen de dalt. Mirem doncs com està la indústria catalana.
El sector industrial català aporta el 20,1% del VAB català. És un pes superior al que té la indústria al conjunt d’Espanya (17,6%). I molt similar al del conjunt de la UE-27 i de la zona euro. Però, si mirem enrere, veiem una pèrdua gradual de pes. Fins l’any 2009. Des d’aquell any, la davallada s’estabilitza oscil·lant entre el 19% i el 20%. El VAB industrial català és el 23,6% del total espanyol i el 1,8% de l’europeu.
Els 5 sectors manufacturers de més pes són 1) alimentació, 2) química, 3) auto, 4) productes farmacèutics i 5) productes metàl·lics. És una indústria prou diversificada. Però si comparem amb la UE dels 27 i el que representa cada sector en aquest conjunt europeu, veiem que aquí hi ha una focalització en tèxtil, química, alimentació, farmàcia, paper, plàstic i automoció.
En ocupació, la indústria té un pes inferior al que té en VAB. Trobem 475.000 persones treballant a la indústria a Catalunya (un 14,1% del total de l’economia). És una xifra superior a l’11,4% per al conjunt de l’Estat. Però inferior al 16,0% de la UE-27. En alta tecnologia tenim nivells superiors d’ocupació que la mitjana de la zona euro: L’ocupació en manufactures d’alta tecnologia a Catalunya és del 10,1%, superior que a Alemanya (7,5%) Però estem per sota en ocupació de manufactures de tecnologia mitjana-alta: 32,8%, molt per sota d’Alemanya (41,7%)
La indústria catalana és molt exportadora. La proporció de vendes realitzades a l’estranger se situa quasi en el 37%. A més, les empreses catalanes concentren a prop del 27% de les exportacions espanyoles.
Pel que fa a la innovació i a la R+D estem bé en la primera i no tant bé en la segona. El 2020, el nostre sector industrial va dedicar 2.500 M€ a innovació. És el 55% de la despesa en innovació feta per totes les empreses innovadores de Catalunya. És un percentatge que està molt per sobre del pes de la indústria en el VAB. La indústria és doncs molt innovadora.
Però mirem la R+D. La despesa en R+D industrial és d’uns 1.200 M€ anuals. La indústria catalana, amb un pes del 23,6% sobre el VAB espanyol, concentra el 33,2% de la despesa en innovació i el 28,8% de la despesa en R+D de la indústria espanyola. Són bones xifres respecte a l’Estat. Però no ho són quan comparem amb la UE-27, la indústria catalana suposa el 1,8% del VAB industrial europeu però només l’1,0% de la despesa en R+D de la indústria europea. Tenim doncs feina a fer en la I+D industrial
Pel que fa a la composició del teixit empresarial, el 2022 teníem 23.000 empreses industrials amb assalariats. La dimensió mitjana és de 13 ocupats per establiment. És una mitjana una mica superior a la d’Espanya i a la del conjunt de la UE-27.
Faig una síntesis de coses que us acabo de dir sobre la indústria catalana:
- Si es consideren el serveis a la producció, el pes de la indústria a l’economia catalana supera el 50%
- El pes de la indústria en la nostra estructura econòmica és superior a la que tenen països com Dinamarca, Suècia, Països Baixos o França
- És una indústria molt diversificada i principalment de pimes
- Tecnològicament és heterogènia
- Està massa concentrada territorialment (el 55% de l’ocupació es concentra a les comarques properes a Barcelona)
- Està molt clusteritzada. I això és un fet positiu, ja que les dinàmiques de clúster generen col·laboració i oportunitats
- És oberta i exportadora
- Proporciona condicions laborals millors que en altres sectors
- El sector industrial és molt productiu i aquesta productivitat va creixent
Però té també debilitats! Les més importants:
- En els darrers anys ha perdut un cert pes amb relació al conjunt de la indústria europea
- Encara hi ha marge per créixer en exportacions.
- Hi ha un dèficit de R+D industrial.
- Hi ha manca de treballadors amb formació professional.
- La indústria catalana encara està poc digitalitzada
- Els ports de BCN i Tarragona i la seva integració amb els aeroports és molt positiva. Però hi ha encara baixa quota de transport multimodal en relació amb altres països europeus
- En l’àmbit de l’eficiència energètica, l’economia circular i de l’autogeneració renovable, en molts indicadors, estem encara endarrerits respecte al nostre entorn.
El Pacte Nacional per a la Indústria
En aquest context, es va elaborar el pacte nacional per a la indústria. Va partir d’un DAFO, del qual he esmentat ja les debilitats. El pacte es va plantejar amb 15 objectius estratègics. Els resumeixo:
- Incrementar la productivitat
- Produir de manera més sostenible
- Augmentar el grau d’electrificació
- Reduir les emissions de CO2
- Quadruplicar el pressupost de la Generalitat en innovació industrial
- Incrementar el nombre d’empreses exportadores regulars
- Augmentar el grau de digitalització empresarial
- Incrementar la inversió industrial
- Crear ocupació industrial de qualitat
- Millorar la formació i qualificació professionals a la indústria
- Incrementar les opcions multimodals en el transport de mercaderies
- Incrementar la disponibilitat de sòl industrial
- Afavorir l’emprenedoria d’startups
- Augmentar la dimensió de les empreses industrials catalanes
- I finalment, facilitar l’accés al finançament
El Pacte són 5 àmbits, 17 subàmbits i 152 actuacions pressupostades en 3.270 milions d’euros. És un increment del 77,3% respecte el Pacte previ 2017-20. Del total d’actuacions, 22 són actuacions normatives. L’execució de les 152 accions (i per tant, el pressupost corresponent) estan repartides per 10 departaments de la Generalitat. Però hi ha 3 departaments que concentren quasi el 80% del pressupost: Empresa i Treball, Territori i Acció Climàtica. Enumerem una vintena de les 152 actuacions:
- El Digital Innovation Hub de Catalunya, amb un pressupost de 60 milions per al període 22-25.
- El Programa d’ajuts a les pimes per a la renovació de maquinària i equipament avançat i noves inversions productives
- Els Nuclis de R+D
- La Consolidació dels Centres Tecnològics catalans i els centres TECNIO com a elements clau per a les PIMES
- El Battery hub
- La Valorització i la transferència de coneixement
- Un Servei de propietat industrial i intel·lectual
- El foment de la compra pública innovadora
- L’Oficina per a la Transformació de la Indústria de la Mobilitat i l’Automoció
- El Pla estratègic per al desenvolupament i captació d’inversions per a la fabricació de semiconductors, que ja ha desembocat en l’Aliança de Semiconductors.
- Fomentar la creació i el creixement d’empreses basades en el coneixement
- Els Préstecs Indústria 4.0
- El Programa de proves de concepte en Salut
- El Hub de teràpies emergents i medicina personalitzada
- El projecte de Llei de Transició Energètica
- El pla d’impuls d’energies renovables
- La Vall de l’Hidrogen de Catalunya
- La Formació Professional Ocupacional Dual
- Accions de formació no formal de qualificació i requalificació de la població activa
- Subvencions per a la renovació de les flotes de transport