Com es governen les institucions, les empreses i els països? Hi ha dues opcions: Amb criteris de continuïtat o bé d’innovació. Continuïtat o Canvi, aquesta és la dicotomia que encaren les persones que lideren.
El canvi (o innovació) són dues coses, una després de l’altra: 1) La decisió i 2) la implementació. El canvi o innovació suposen risc en el seu conjunt. Però el risc recau essencialment en la decisió. Qui prén la decisió concentra el risc. Per aquest motiu la decisió és clau, requereix coratge.
Grans canvis socials provenen d’aquest coratge. Però vull parlar aquí dels casos més mundans, encara que també transformadors. La candidatura d’una ciutat per ser olímpica és una exemple d’una d’aquestes decisions individuals valentes, ja que inicialment la formula un alcalde o alcaldessa. Un altre exemple: La Victoria University of Manchester i de la University of Manchester Institute of Science and Technology (UMIST) es varen fusionar el 2004. Uns anys abans s’havia creat un comitè amb l’objectiu de suggerir vies de col·laboració entre les dues institucions. Ningú esperava la proposta valenta d’aquell petit grup de persones: la fusió de les dues institucions. En aquella mateixa ciutat, la història ens deixa un altre cas excepcional: El de l’empresari que l’any 1882 va suggerir unir Manchester amb el mar, construint un canal de més de 70 kilòmetres. Més referències: La creació d’una gran infraestructura científica, com un sincrotró, que sol ser proposat per uns pocs científics. En el cas català, Ramon Pascual i un grup de físics de la Universitat Autònoma. En el món de l’empresa, una adquisició d’una altra corporació és un exemple d’aquestes decisions a les quals em refereixo.
Les grans i valentes decisions per innovar tenen impacte. Actuen com petites explosions que dinamitzen les organitzacions, la societat i l’economia durant una colla d’anys i milloren la competitivitat.
Ara bé, els potencials fracassos dels projectes innovadors fan dubtar als qui els han de proposar. A més, els fracassos els són ràpidament atribuïts. Les decisions de canvi són doncs arriscades i per això mateix la seguretat de la continuïtat sol ser l’escenari preferit per governants i directius.
Però és imprescindible saber que la continuïtat també té risc. La pèrdua gradual de competitivitat d’institucions, empreses i ciutats és la seva manifestació. Ara bé, és una pèrdua que es fa evident a llarg termini. Per tant, la responsabilitat de tot allò negatiu que genera aquesta postura directiva es dilueix en el temps. No acaba doncs sent atribuïda a dirigents i és més assignada a factors externs o al fatalisme.
Algú dirà que hi ha temps més oportuns que d’altres per ser valent i prendre decisions de canvi. Segurament és cert. Però no és fàcil saber quins són aquests temps. Per això és millor prendre la decisió en base a la necessitat. I ara innovació i canvi són necessaris, aquí, a Espanya i a Europa. Urgeixen les iniciatives transformadores. Venen èpoques per dirigents amb aspiracions i ambició.