Amb la pandèmia, hem descobert que havíem de pensar en demà. És la primera vegada que veig a tothom preocupat per la capacitat del país més enllà de la propera setmana. Fixeu-vos que tothom parla de la recuperació. S’ha posat de moda parlar del futur. I en aquest avenir hi posem coses com la sostenibilitat, la ciència, la digitalització… Ho fem ara. Ara, precisament ara, quan és més complicat que mai incidir-hi. Però…. per què no en parlàvem i actuàvem quan el podíem dissenyar? Ningú es va preocupar del futur quan tocava.
No sé què és el que més molesta: Que no ho féssim quan tocava o adonar-nos que no era per ignorància sinó per desídia. I ara penseu: Si una societat no es preocupa d’una cosa quan toca, podrà preocupar-se’n quan ja és tard?
A què em refereixo quan faig servir la paraula “futur”. El futur no són grans projectes. No dissenyem res, no aportem res gastant 140.000 milions en una bogeria de despesa. La preocupació pel nostre futur avui és com identificar bons projectes i en si podrem gastar aquests diners en el temps estipulat. No, això no és treballar el futur. Això és desesperació i en alguns casos oportunitat.
El futur es construeix sobre valors molt clàssics, en la seva plena accepció del significat: ens venen dels primers temps. Deixeu-me que en toqui alguns: L’educació i la formació de la gent jove, la investigació, la creació de coneixement. Un valor no tant clàssic, més recent, que es sap que és la clau per desenvolupar pròsperes societats modernes és la conversió del coneixement en activitat econòmica.
Ara ens n’hem de sortir com puguem. Però…. després, si hi som a temps, haurem de pensar en el futur. I haurem d’actuar. Jo proposo 4 coses: la formació, la R+D, la innovació i la tecnologia. I un destinatari, que hauria d’estar sempre en les nostres ments: Els joves. Si ells tenen el cap com l’han de tenir, el futur està assegurat. Voleu que concreti alguna proposta? Molt bé, ho faig: Reformem les nostres universitats i centres de recerca (on conflueixen tots els elements que acabo de citar) i convertim-los en insufladors d’innovació i tecnologia a l’economia, en màquines de desenvolupament econòmic.
Això sí que és pensar en el futur. Els 140.000 i la carrera que s’està organitzant per agafar-ne una part? La bogeria de despesa en poc temps que comportaran? Això no serà futur. Sí, sí, ja els aprofitarem. Jo també hi seré i faré el possible per usar-los per fer el país millor. Però després ….. després haurem de pensar en la recuperació, en el demà.
Sé que molts diran: Aquest no toca de peus a terra; ara es posa a moralitzar i a filosofar sobre grans qüestions. La meva resposta a qui pensa així és la següent: No us adoneu que centrar-nos en la immediatesa sense posar aquestes grans qüestions en els nostres caps és precisament el que ens ha portat aquí, a aquesta urgència.
