Fa uns mesos, a l’igual que molta altra gent, des dels seus corresponents púlpits, em vaig atrevir a opinar sobre el coronavirus. Ho vaig fer en aquests posts:
- Avui faig de columnista (24 de març d’enguany)
- Macroeconomia i virus (4 d’abril)
Ara, quan els rellegeixo, veig que hi havia una certa capacitat de predicció. Per tant, agafo empenta i us torno a dir com veig les coses per als propers temps. Ho faig molt sintèticament i de manera ràpida, només remarcant grans vectors:
- La Humanitat trobarà la solució a la pandèmia ràpidament, en els terminis que fa uns mesos jo suggeria. De fet, podria ser inclús abans. Divendres mateix en Fauci deia que a finals de 2020 hi hauria vacuna. D’aquí uns anys, quan mirem des de la distància això que vivim ara, aquest serà el factor més rellevant de tots: L’extraordinària obra col·lectiva i universal que haurà estat trobar un tractament a la pandèmia. Aquest empeny grupal haurà mostrat la cara més simpàtica de la humanitat. Amb la Ciència, som capaços de tot, de qualsevol cosa.
- Per suposat la vacuna arribarà a tothom, a tot el món. Però…. no en el mateix moment. Hi haurà llocs on arribarà a primers de 2021 i altres llocs on un any més tard encara no tothom la tindrà. Tot allò de bo que el desenvolupament de la vacuna haurà posat de manifest, les estratègies i fortaleses nacionals ho convertiran en negatiu. Apareixeran els interessos de les comunitats de persones en les quals ens hem agrupat. És a dir, els països. I en això, amics, no podem tenir esperances. Vivim en una comunitat dèbil, poc influent, del mig per avall. La comunitat que entre tots hem estructurat no té pes i poder en les comunitats globals. Fa setmanes, encara hi havia gent –ingènua- que pensava que aquí podíem desenvolupar una vacuna. No, per suposat que no. No ens hem dotat d’aquesta capacitat. La nostra comunitat no ha considerat rellevant apostar per una capacitat per generar Ciència i Tecnologia. Mentre no calen solucions, no sembla que aquesta desídia col·lectiva tingui conseqüències. Però quan es fa necessari… aleshores es veuen les diferències.
- En aquesta lluita estratègica global que el coronavirus suposa, només compten dues coses per definir el poder de cada comunitat: 1) La capacitat de crear una vacuna (és a dir, la Ciència) i 2) La capacitat de fabricar-la (la indústria basada en la Ciència). Aquí no tenim ni una cosa ni l’altra.
- Per tant, a Espanya la vacuna arribarà tard. Jo compto que la començarem a distribuir entre la nostra població molt avançat el 2021 o inclús a primers de 2022. Fins aleshores, no viurem d’una manera gaire diferent a com ho estem fent en aquests moments. És a dir, amb contenció social, amb els jutges prenent decisions judicials sobre els aspectes de la salut col·lectiva, amb la preocupació (que serà la més important d’aquí un mes) que el futbol no pugui tornar a començar la temporada, amb les universitats compaginant docència presencial i virtual (però, a diferència dels anys previs, amb pocs alumnes internacionals), amb el món de la cultura insistint que els seus espais són segurs, etc. etc. No hi haurà res de nou en el proper any i mig.
- Però…. i l’economia? Doncs és fàcil de predir, veient l’afectació que fins ara el virus ha tingut. Hi haurà un munt de famílies que es desagnaran. Vaig a la macroeconomia, sense calcular, només especulant: penso que abans que la població espanyola estigui immunitzada per la vacuna, el cost per al PIB serà d’uns 500.000 milions d’euros, repartits en aquests dos anys. És a dir, un impacte d’un 25% anual. El deute públic continuarà a l’alça degut a la falta d’ingrés (llegia fa dos dies que Hisenda havia tingut una forta patacada degut a la davallada de la recaudació per impost de societats) i a la major despesa social. Podem començar a pensar que arribarem al 150% d’endeutament en relació al PIB en els propers anys.
- En el futur, el deute públic espanyol serà utilitzat com el millor indicador per resumir la decadència espanyola d’aquests anys, provocada per tres grans factors: 1) La crisi econòmica de 2008, 2) Un tractament nefast del problema polític català i 3) La crisis del Covid. El PIB ho resumirà bé ja que haurà arribat a aquest 150% en 15 anys. Cal recordar que Zapatero, el president més criticat (sense cap altra motiu rellevant que les maneres facistoides de les dretes) governava amb un deute del 35% del PIB el juny del 2008.
- Algú pensarà: I els fons de recuperació europeus dels quals tant s’ha parlat aquest dies? Doncs aquí faig una altra predicció molt lletja, la pitjor: No els sabrem gastar. No només per la nostra incapacitat de concretar bons projectes (que també). No, jo em refereixo essencialment a la gestió pura i simple: Les nostres administracions han quedat tan i tan travades per la burocràcia (conseqüència d’unes exigències de control i transparència pròpies d’una societat farta, rica, indiferent als enormes costos d’aquest control i d’aquesta transparència), que no podran executar la major part dels 140.000 milions de programes de recuperació. I -desengayeu-vos: Catalunya no és millor (de fet, crec que en aquest tema encara estem pitjor) que altres llocs d’Espanya.
- Els mitjans només parlaran d’una cosa: De com es reparteixen aquests diners per comunitats. Però ningú dirà que una vegada assignats, aquests diners no podran ser gastats. Si voleu entendre per què ho dic, llegiu sisplau aquest post de fa pocs dies.
- Us estranya aquesta predicció? Doncs no hauria de ser així. Això ja passa (però no es diu): No ens gastem els diners europeus que ens arriben, en forma de FEDER i FSE. Quan jo vaig deixar la Generalitat ara farà un any, el tant per cent d’execució dels Feder per al període 2014-2020 estava al voltant del 15% (només faltaven uns mesos per arribar a fi del període operatiu!). Amb pròrrogues, s’agumentarà la quantitat. Però la gestió és nefasta.
- En definitiva, com a resum: Sanitàriament no patiu. Manteniu la contenció una mica més d’un any i el problema s’haurà reconvertit en quelcom assumible.
- Ara bé, econòmica i socialment…. aquí soc molt pessimista. La decadència d’aquesta comunitat de persones del Sud d’Europa és evident. I els propers dos anys seran una patacada que acabarà d’enfonsar-nos. Una pena.
- Però… mentrestant, ens podrem distreure amb el fet mundial més rellevant dels propers mesos: Les eleccions americanes. L’atac a la democràcia és molt evident i la continuïtat de Trump i/o de les seves idees i maneres és una amenaça infinitament superior al Covid-19