La persona es bona per naturalesa? És una idea que sembla que ha rondat pel cap de tothom des de sempre. El debat per la resposta ha motivat vides senceres de filòsofs. La persona és responsable per naturalesa? És una altra manera, segurament una mica diferent, menys profunda i més pràctica, de formular la mateixa pregunta. Hi ha societats -liberals- (entenent el liberalisme en un sentit no pas pervers, és a dir, econòmic, del terme) que entenen que la persona és plenament responsable.
Però, què vol dir responsable? En el context al qual em vull referir vol dir ser conscient dels requeriments que la vida en comú representa, vol dir respectar les decisions col·lectives i les normes que estableixen el conjunt de gent i el sistema del qual ens hem dotat per viure plegats (és a dir, democràcia i governs).
El cas de la pandèmia posa de manifest diferències entre persones pel que fa l’assumpció de responsabilitats col·lectives. Hem vist gent responsable que segueix (o inclús accentua) les pautes -repeteixo, marcades per aquells a qui hem delegat la regulació del que és col·lectiu- per evitar contaminar i ser contaminat. A l’altre costat, els poc responsables tenen un enorme impacte en la vida col·lectiva i arriben a posar en risc el conjunt. Ho estem patint.
Però no em vull referir a la responsabilitat individual front a la pandèmia i el seu impacte en la resta. Vull expressar que això mateix ho veiem en molts altres aspectes de la nostra societat, la qual acaba estructurant les pautes, les regles, les normes col·lectives basades en la desconfiança, per l’efecte dels que són poc responsables.
Fa uns anys parlava amb un funcionari públic encarregat de dissenyar un programa de suport. Era un programa de suport a l’emprenedoria, però podria haver sigut de qualsevol altre aspecte, dels molts que reben atenció de la part pública. M’exposava els durs controls que proposava incloure en el disseny del programa, les dures condicions que s’havien d’exigir a les entitats beneficiàries. Jo li preguntava per què posàvem tants controls i tantes exigències. Em responia que era diner públic i que s’havia de vigilar el destí. Jo tornava a preguntar si l’experiència suggeria que hi hagués molts incompliments. La resposta era que eren mínims. Estàvem doncs aixafant a exigències la totalitat per un hipotètic 1% irresponsable. No em quadrava aleshores i tampoc no em quadra ara (no entro en allò que algú immediatament pensarà: era només l’1% atès que hi havia els controls) (no hi entro ja que reforça el que expresso en aquest post).
Però la cosa no acaba aquí. Ni molt menys. Darrera d’aquella iniciativa pública, ella mateixa contenint en el seu disseny tants controls i exigències que havien de complir i justificar les entitats beneficiàries, hi havia un enorme cos policial, que adquiria presència quan tot havia acabat. Era l’exercit de la desconfiança. Una enorme quantitat de gent (treballant per al conjunt, per al col·lectiu, pagats per tots nosaltres), un exercit comandat per les diverses administracions es posava en marxa per analitzar profundament, un per un, els projectes que havien rebut ajut del comú, per veure si havien fet el que deien que farien i s’hi ho havien fet bé. Caram!…. no pots assumir que es fa bé per naturalesa i més quan has introduït tantes exigències en la convocatòria del programa? No. Tothom és considerat un delinqüent potencial.
La irresponsabilitat d’uns pocs té un cost enorme (és molt molt gran) per al conjunt. Això passa ara, amb la pandèmia, ho estem veient. Però no només. De fet, exceptuant les vides humanes (que és un preu brutal), si mirem els altres costos socials (desmoralització, afectació a l’economia i a la competitivitat…), trobo molt més preocupants aquells dels quals us parlo aquí: són permanents, els tenim i presumiblement els continuarem patint durant vides. La pandèmia sortosament durarà pocs anys.
La desconfiança que mostren aquells que treballen per al col·lectiu (repeteixo, motivada pel comportament i actitud d’uns pocs) té un altre vessant, que s’afegeix a la definició d’iniciatives públiques i a aquell exercit de control i que, de fet, està en la seva base: el legislatiu. Els representants nostres legislen, ho sabem bé. Ho fan per facilitar la nostra vida en comú. Però ho fan pensant en aquell 1% (el percentatge que sigui) que és irresponsable. La nostra legislació és lletja, antipàtica. Està dissenyada pensant que som dolents per naturalesa. En el nostre entorn, degut als efectes de la corrupció, es va generar una obsessió: la transparència, el reforç del control. La legislació dels darrers anys ha desviat una gran quantitat de funcionaris des del servei al col·lectiu cap al control quasi policial. En els darrers 10 anys, l’esforç públic, la dedicació de la gent en qui deleguem les coses de tots, ha estat essencialment orientat a vigilar a la resta. No diré que és angoixant (un sistema soviètic) però si que és pervers.
La burocràcia és la conseqüència evident d’aquesta manera col·lectiva de pensar. Jo he viscut immers en el surrealisme de la burocràcia, una bèstia que dona sentit a l’existència de moltes persones. Quan la societat té profundament arrelada la idea de la maldat i la irresponsabilitat per natura, els seus funcionaris es converteixen en implacables policies. Tenen un fort empoderament que sorgeix de l’encàrrec col·lectiu. Aquestes persones enfortides perfeccionen fins a extenuar-se allò que és el centre de la seva vida. Dibuixen circuits i procediments que implacablement es perfeccionen. Una proposta de servei a la comunitat que un any passa els controls, en el següent, ja no els supera. El control s’ha “millorat” i és més ferotge. Els casos particulars acaben afectant el conjunt, fan que s’afegeixin noves atribucions i requeriments addicionals, a la totalitat. En reunions, m’he adonat que ningú sabia que l’actuació pública que es tractava en aquella trobada tenia una finalitat. De fet, tothom pensava que la finalitat eren els circuits i els papers i les condicions. D’altra banda, les eines de suport als funcionaris es converteixen en presons. He vist repetir un molt llarg circuit de papers i signatures (de setmanes, no pas d’hores) degut a que una plataforma informàtica fallava en els arrodoniments del segon decimal i no permetia aprovar un expedient per la no coincidència d’imports. Es pitjava la tecla i donava error. No ens hem d’estranyar doncs que els nostres gestors col·lectius no puguin treballar oportunitats.
Un exemple digne de ser estudiat amb lupa: La total paràlisis d’una entitat investigadora, l’Institut Espanyol d’Oceanografia, per culpa de la “bèstia”, de la burocràcia. Una institució amb 10 seus i 700 persones de plantilla col·lapsada. Algú es pensa que hi ha altres motius que els que descric en aquest post? No, només aquest. Un exemple: Tenen desenes de milions a caixa però no poden pagar proveïdors. Aneu sisplau a Google i repasseu la gran quantitat de notícies que aquesta entitat ha generat en el darrer mig any. Tornaré a escriure sobre aquest cas en el futur. Ens hauria de servir de mostra per veure els efectes que pot tenir la desconfiança col·lectiva. Les regles i la burocràcia col·lapsen una institució. Altres entitats es veuran en la mateixa situació en el futur proper. Torno a recordar l’ínfim nivell d’execució dels fons Feder i dels Fons Socials Europeus. Arriba diner però no es pot gestionar.
Acabo: ja sé que em direu que soc un ingenu i que una alternativa és utòpica. Pot ser. Però cal dir-ho. Per esbravar-nos i per ser-ne conscients. Ara l’entramat col·lectiu està matant les iniciatives individuals. Ara el liberalisme (no parlo de l’econòmic, que portat a l’extrem no m’agrada) és cada vegada més simpàtic.