Pu…. papers!

Aquests dies debatíem a Twitter sobre el problema de la burocràcia. Torno a aquesta qüestió i ho faig des de la meva experiència. Aquest any compleixo 25 anys en la meva professió. El 1994 vaig arribar al món de la tecnologia pública, a la Universitat de Girona, després al Parc de la UPC, més endavant al Parc Científic i Tecnològic de la UdG i, en els darrers 5 anys, en una etapa que segurament es tancarà aviat, al Programa Emprèn de la Generalitat. En definitiva, he estat en el món de la recerca i la transferència, de les patents universitàries, de les spin-offs i les startups, del capital llavor, dels parcs científics i tecnològics i de la política pública d’innovació i emprenedoria.

És molt complicat fer coses des del sector públic. Tenim una quantitat enorme de procediments. Uns per còpia de l’administració estatal i els altres per inspiració pròpia. Tots s’han instaurat en els nostres circuits llastrant de manera salvatge qualsevol actuació que es vulgui tirar endavant. Avui, els que treballem a l’administració, més que a concretar actuacions de política pública, dediquem la major part del nostre temps a superar les dificultats i les traves que s’han anat teixint des de la normativa i la legislació. La ironia és que aquesta legislació és principalment suggerida per partits definits com a socials, els quals a priori són els que més defensen el paper del sector públic. Els partits liberals –menys proclius al rol públic- estan encantats amb la paràlisi que les exigències han introduït en aquest costat públic (per suposat, no estan tant contents pel que fa als efectes que tenen en el sector privat). El control s’ha accentuat en els darrers anys. La corrupció detectada a tota l’administració espanyola ha provocat l’enduriment dels criteris aplicats per les unitats tècniques de control i per les intervencions. També ha aparegut nova legislació, com la derivada de l’exigència de transparència. A més, l’administració (totes les administracions), amb el temps es van viciant. Hi ha circuits i unitats de control que després d’exercir aquest control durant dècades, s’han convertit en experts i han desenvolupat tota la seva millor capacitat d’anàlisi detallat de qualsevol actuació i de detecció de fins el més mínim inconvenient. La conseqüència de tot plegat és que projectes essencials (que haurien d’incidir en les nostres persones, famílies, escoles o empreses) queden aturats o fins i tot no es duen a terme. I no és un problema només nostre. Ja ens ve d’Europa. I, en part, per això marxaran els britànics d’aquesta Europa burocràtica, desagradable. Aquí, és notòria la dificultat de gestió dels fons estructurals o socials europeus.

Amb algun petit canvi la situació ja milloraria. Per exemple, els projectes públics (qualsevol iniciativa de l’administració, per exemple una convocatòria d’uns ajuts) haurien de ser promoguts per un equip on hi hagi aquells que defineixen i dissenyen la iniciativa i aquells (incloent les intervencions) que vigilen per què s’ajusti a les lleis i procediments. Avui això es fa en dues etapes i sovint uns contra els altres. En el millor dels casos els projectes es retarden i sovint –quan el ciutadà en rep els beneficis- s’han acabat convertint en quelcom diferent al que inicialment es volia, per haver sacrificat els objectius als procediments. És necessari que les unitats de control es facin seus els projectes i en siguin també corresponsables. Sí, sí, també les intervencions. Sé que algú dirà que això no és el paper que la llei els atorga. Segurament tenen raó. Per això no ens va bé. A la nostra administració la distància entre les unitats impulsores i les unitats de control és molt gran.

Aquest és un dels factors que més afecten la competitivitat econòmica i social del nostre país. Molt més que d’altres factors. Molts em criticareu per dir això però al meu entendre l’impacte d’aquesta qüestió és equivalent al nostre enorme dèficit fiscal. I sincerament, no penso que tinguem un problema de lleis. No crec de cap manera que la voluntat del legislador fos la que acaba resultant en l’aplicació de les lleis. Hem acabat interpretant de manera restrictiva aquella voluntat inicial. Un exemple recent: No era voluntat del legislador paralitzar les administracions amb la llei de contractes del sector públic del 2017. Però la realitat és que avui hi ha, per exemple, secretaris d’ajuntaments que tenen les contractacions aturades malinterpretant la llei.

Tot això té un impacte immens en el personal que treballa a l’administració, el qual en general parteix d’una gran il·lusió, una gran esperança de participar en el creixement del país i la societat. Després… poca gent aguanta gaire temps sense veure’s superat per la frustració, per la desesperança. És una situació cruel.

Però… malgrat tot això…. els que treballem en el sector públic continuarem treballant per fer evolucionar el nostre país. En el meu cas, en l’àmbit de la tecnologia i l’emprenedoria. Catalunya és diferent per la seva cultura, per la seva forma de ser, per la seva capacitat emprenedora, per la seva qualitat de vida. Avui el nostre país és també diferent i enormement atractiu en el context internacional per la seva alta capacitat en el camp de la Ciència, la Innovació, la Tecnologia i l’Emprenedoria. Aquest aspecte és fonamental, el pilar més potent, l’aspecte més rellevant del nostre futur. Si -torneu a llegir-: el més important. Ens hem de dedicar amb passió i força a aquesta fortalesa. Treballem també aquesta altra via de construcció d’un futur diferent.

I en el camí, mirem d’eliminar papers i papers!!